Un Ple i una calçotada

El debat del Ple al Parlament de la setmana passada havia de servir per discutir i, en la mesura del possible, fer propostes consensuades sobre com s'havia de desplegar l'Estatut per diverses causes, com per exemple l'ofensiva del PP i del Defensor del Pueblo, les darreres actuacions del PSOE i la posició del mateix govern tripartit. No ho oblidem: la interposició de 7 recursos d'inconstitucionalitat, la interpretació a la baixa del PSOE aprovant o tramitant lleis i decrets estatals que envaeixen clarament les competències contingudes a l'Estatut i la conveniència de clarificar la posició del mateix govern de Catalunya en la seva defensa i actuació, són elements suficients per demanar aquest Ple.

Però ERC ha preferit fer-la grossa en una calçotada "històrica". Em pregunto si el motiu ha estat el pànic escènic de sortir-ne malt parada en haver-se vist obligada a rebutjar propostes elementals i concretes d'autogovern per no evidenciar diferències amb els seus socis socialistes i, per tant, a abdicar del seu principal argument ideològic que és el pacte Mas-Zapatero com a causa de tots els mals del nostre país. No ho crec, podia haver votat negativament per una raó diferent de la des seus socis de govern, és a dir, considerar insuficients les propostes de resolució seguint la línia argumental que manté com a partit sobre el "pèrfid" pacte.

Per què no ho ha fet doncs ? Per la necessitat de recuperar protagonisme i perfil propi descol·locant tothom: socis de govern, oposició i, el que és més greu, ells mateixos. Al meu parer, necessiten imperiosament recuperar protagonisme i fer visible que estableixen límits al seguidisme dels socis socialistes perquè s'acosten les eleccions municipals i perquè tenen importants dissensions internes, amb la militància i amb els seus electors.

I mentrestant què fan els socialistes? Suportar l'aiguat i preparar organitzadament i meticulosa la propera revenja als deslleials. I Montilla què fa ? Inversemblantment no diu res, essent el primer president que li subhasten el seu càrrec. Però té un mal i és que quan diu el que no porta escrit destil·la més autoritarisme que autoritat.

Curiosament Maragall i Montilla s'assemblen en una cosa: cap dels dos s'implica en profunditat en les qüestions transcendentals del nostre país, el primer perquè aviat s'avorria i el segon perquè el seu objectiu no és tan Catalunya com no pertorbar el PSOE. Curiosament, també, es diferencien en una altra i és el grau d'autoritat del primer respecte al segon, autoritat que molt probablement hauria impedit la subhasta de seu càrrec.