El vot en blanc o la rendició

Aquests darrers dies és una constant escoltar gent que diu que potser sí que no anar a votar o votar en blanc és la millor manera de protestar als polítics per tal que s’adonin del seu descontentament i insatisfacció.

És una manera d’expressar el càstig a determinades forces polítiques. Molts consideren injusta l’actitud del PP amb Catalunya: la pretesa inconstitucionalitat de l’Estatut, la defensa més enllà de tota mida que els nens puguin ser escolaritzats en castellà, o les limitacions a tot tipus d’aspiració d’autogovern. Altres es consideren decebuts i enganyats pel govern Zapatero, per les seves promeses, incompliments i frivolitat. I a altres, tampoc els agrada el govern de Catalunya per banal, ineficaç i dependent. No dubto de la bona intenció de qui pensa que no votar o votar en blanc és una lliçó però sí tinc la seguretat dels resultats. Així no es construeixen els països, no s’avança, ni es canvien les coses quan van malament. És cert que la societat avui és més complexa, més competitiva i més exigent però les actituds a l’estil Gandhi, de cassolada o testimonials acaben sent un fracàs i es converteixen en oportunitats d’or per als aprofitats que tenen altres interessos. Si el catalanisme vol futur ha de lluitar activament, no passivament o per omissió. Amagar el cap sota l’ala o el “ja s’ho faran”és la rendició i condueix a la derrota. Això és el que volem?. A alguns ja els aniria bé aquesta actitud, no bé, molt bé i amb pocs costos. I nosaltres, els catalanistes, estem disposats a acceptar-ho?. A la fi, sempre hi haurà qui governi i, ara per ara, sempre hi haurà 135 o 350 diputats. Nosaltres mateixos.